Martin Luther King, Jr

emès el 28 d'agost de 1963, al Lincoln Memorial, Washington DC

Estic orgullós de reunir-me amb vostès avui en el que passarà a la història com la major manifestació per la llibertat en la història de la nostra nació.

Fa cent anys, un gran nord-americà, la simbòlica ombra ens acull avui, va signar la Proclama d'Emancipació. Aquest transcendental decret va significar com un gran far d'esperança per a milions d'esclaus negres, cremats en les flames d'una marcida injustícia. Va arribar com una preciosa alba al final de la llarga nit de captiveri.

Però cent anys després, el negre encara no és lliure. Cent anys després, la vida del negre encara està tristament lacerada per les manilles de la segregació i les cadenes de la discriminació. Cent anys després, el negre viu en una solitària illa de pobresa enmig d'un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després, el negre encara llangueix a les cantonades de la societat nord-americana i es troba desterrat en la seva pròpia terra. I així hem vingut aquí avui per dramatitzar una condició vergonyosa.

En un sentit hem vingut a la capital de la nostra nació per cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les magnífiques paraules de la Constitució i la Declaració d'Independència, ells signaven un pagaré del qual tot nord-americà hauria de ser hereu. Aquest document era la promesa que tots els homes, sí, els homes negres i homes blancs, els serien garantits els "drets inalienables" de "Vida, la Llibertat i la recerca de la felicitat." És obvi avui que els Estats Units han incomplert aquest pagaré tingui en compte, en la mesura en els seus ciutadans de color es refereix. En lloc d'honrar aquesta sagrada obligació, Amèrica ha donat al poble negre un xec dolent, un xec que va ser retornat marcat "fons insuficients".

Però ens neguem a creure que el banc de la justícia està en fallida. Ens neguem a creure que no hi ha fons suficients en les grans voltes d'oportunitat d'aquest país. I així, hem vingut a cobrar aquest xec, un xec que ens omplirà de les riqueses de la llibertat i la seguretat de justícia.

També hem vingut a aquest sagrat lloc per recordar a Amèrica la urgència impetuosa de l'ara. No és el moment per participar en el luxe de refredar o de prendre tranquil · litzants de gradualisme. Ara és el moment de fer realitat les promeses de la democràcia. Ara és el moment de sortir del fosc i desolat vall de la segregació cap al il · luminat camí de la justícia racial. Ara és el moment de treure el nostre país de les arenes movedisses de la injustícia racial cap a la roca sòlida de la germanor. Ara és el moment de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu.

Seria fatal per a la nació passar per alt la urgència del moment. Aquest sufocant estiu del legítim descontentament del negre no passarà fins que no hagi una tardor vigoritzant de llibertat i igualtat. -Cents seixanta-tres no és un fi, sinó un principi. I els que pensen que el negre només necessita evacuar frustració i que ara romandrà content, tindran un rude despertar si el país retorna a la normalitat. I no hi haurà ni descans ni tranquil · litat a Amèrica fins que el negre tingui garantits els seus drets de ciutadania. Els remolins de la rebel · lió continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que sorgeixi l'esplendorós dia de la justícia.

Però hi ha quelcom que he de dir a la meva gent que espera al càlid llindar que condueix al palau de justícia: En el procés de guanyar el nostre just lloc, no hem de ser culpables de fets erronis. No busquem satisfer la nostra set de llibertat bevent de la copa de l'amargor i l'odi. Hem de conduir per sempre la nostra lluita en l'elevat pla de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Una vegada i una altra hem d'elevar a les majestuoses altures on es trobi la força física amb la força de l'ànima.

La meravellosa nova militància que ha envoltat la comunitat negra no ens ha de conduir a la desconfiança dels blancs, per a molts dels nostres germans blancs, com ho evidencia la seva presència aquí avui, han arribat a comprendre que el seu destí està lligat al nostre destí . I ells han arribat a adonar-se que la seva llibertat està lligada inextricablement a la nostra llibertat.

No podem caminar sols.

I mentre caminem, hem de fer la promesa que sempre marxarem endavant.

No podem tornar enrere.

Hi ha qui pregunta als partidaris dels drets civils, "Quan quedaran satisfets?" Mai podrem estar satisfets mentre que el negre sigui víctima d'horrors indescriptibles de brutalitat policial. Mai podrem estar satisfets mentre els nostres cossos, pesats amb la fatiga del viatge, no puguin allotjar als motels de les carreteres i els hotels de les ciutats. No podem estar satisfets mentre la mobilitat bàsica del negre sigui d'un gueto petit a un de més gran. Mai podrem estar satisfets mentre que els nostres fills estan desposseïts de la seva pròpia capella i robats de la seva dignitat per cartells que deien: ". Només per a blancs" No podem estar satisfets mentre que el Negre de Mississippi no pugui votar i un negre a Nova York cregui que no té res per què votar. No, no, no estem satisfets i no quedarem satisfets fins que "la justícia rodi com l'aigua i la rectitud com un poderós corrent". ¹

Jo no desconec que alguns de vosaltres heu vingut fins aquí després de grans proves i tribulacions. Alguns de vosaltres heu arribat just sortits d'angostes cel · les. I alguns de vostès van arribar des de zones on la cerca - recerca de llibertat els ha deixat maltractades per les tempestes de la persecució i abatuts pels vents de la brutalitat policial. Vostès han estat els veterans del sofriment creatiu. Continuar treballant amb la fe que el sofriment immerescut és redemptor. Torneu a Mississipí, tornin a Alabama, tornar a Carolina del Sud, torna a Geòrgia, torneu a Louisiana, tornar als barris baixos i als guetos de les nostres ciutats del Nord, sabent que d'alguna manera aquesta situació pot i serà canviada.

No ens delectem en la vall de la desesperació, li dic a vostès avui, els meus amics.

I així, tot i que ens enfrontem a les dificultats d'avui i de demà, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat al somni americà.

Jo tinc un somni que un dia aquesta nació s'aixecarà i viurà el veritable significat del seu credo: ". Sostenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes, que tots els homes són creats iguals"

Jo tinc un somni que un dia als vermells turons de Geòrgia, els fills d'esclaus anteriors i fills d'amos d'esclaus anteriors es podran seure junts a la taula de la germanor.

Jo tinc un somni que un dia fins i tot l'estat de Mississippi, un estat que es sufoca amb la calor de la injustícia, sufocant per la calor de l'opressió, serà transformat en un oasi de llibertat i justícia.

Jo tinc un somni que els meus quatre petits fills algun dia viuran en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell sinó pel contingut del seu caràcter.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni que un dia, allà a Alabama, amb els seus racistes despietats, amb un governador els llavis gotegen amb les paraules de "interposició" i "anul · lació" - un dia allà mateix a Alabama petits nens negres i petites nenes negres seran puguin unir les seves mans amb petits nens blancs i nenes blanques com germans i germanes.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni que un dia cada vall serà exaltat, i cada turó i muntanya serà més accessible, els llocs escarpats seran aplanats i els llocs torçats seran redreçats, "i la glòria del Senyor serà revelada i tota carn juntament la veurà. "2

Aquesta és la nostra esperança, i aquesta és la fe que me'n vagi de nou al sud, amb.

Amb aquesta fe serem capaços d'esculpir de la muntanya de desesperació una pedra d'esperança. Amb aquesta fe podrem transformar el so discordant de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe podrem treballar junts, resar junts, lluitar junts, anar a la presó junts, defensar la llibertat junts, sabent que serem lliures un dia.

I això serà el dia - aquest serà el dia quan tots els fills de Déu podran cantar amb nous sentits:

El meu país és de tu, dolça terra de llibertat a tu jo cant.

Terra on els meus pares van morir, terra orgull dels pelegrins,

Des de cada vessant, deixin ressonar la llibertat!

I si Amèrica serà una gran nació, això haurà de fer-se realitat.

Llavors deixin ressonar la llibertat des de les prodigioses cims de Nova Hampshire.

Deixin ressonar la llibertat des de les poderoses muntanyes de Nova York.

¡Que repiqui la llibertat des dels Alleghenies de Pennsylvania.

¡Que repiqui la llibertat des de les Rocalloses cobertes de neu de Colorado.

¡Que repiqui la llibertat des dels sinuosos pendents de Califòrnia.

Però no només això:

¡Que repiqui la llibertat des de la Muntanya de Pedra de Geòrgia.

¡Que repiqui la llibertat des de la muntanya Lookout de Tennessee.

¡Que repiqui la llibertat des de cada turó i cada topera de Mississippi.

Des de cada vessant, deixin ressonar la llibertat.

I quan això passi, quan deixem ressonar la llibertat, quan la deixem ressonar des de cada poble i cada mas, des de cada estat i cada ciutat, podrem accelerar l'arribada del dia quan tots els fills de Déu, homes negres i homes blancs , Jueus i gentils, protestants i catòlics, seran capaços d'unir les seves mans i cantar les paraules del vell espiritual negre:

Lliure per fi! Lliure per fi!

Gràcies a Déu Totpoderós, som lliures per fi! 3